Fa uns dies una noia es va posar en contacte amb mi per si podia fer servir una fotografia del blog per un cartell del dia de la dona treballadora. Em va explicar perquè era i li vaig donar permís, doncs em va semblar tot un detall que em preguntés ja que el més habitual hauria estat que l’agafés sense més… i segur que tampoc me n’hauria enterat. El cas és que em va fer il·lusió veure que li havia agradat la meva fotografia i que a més encara hi ha gent honesta i honrada.
Però a part d’aquesta anècdota, com sempre que sento el nom de “dia de la dona treballadora” em van entrar tots els mals i vaig posar-me a renegar per dintre… per què coi hi ha d’haver un dia de la dona treballadora?
Riiing Riiing sona el despertador, el paro de reüll i em llevo procurant no fer soroll. Encara amb els ulls mig tancats em dutxo i em vesteixo, intento mirar-me al mirall procurant no fer massa cas als cabells indomables, les celles, el bigoti, els grans, les bosses als ulls, la papada que comença a entreveure’s i les arrugues que sembla que volen dir hola però encara no s’atreveixen a sortir amb tota la seva esplendor…encara.
Esmorzo i quan torno a mirar el rellotge ja vaig tard! Corro, volo, dono mil voltes per aparcar fins que trobo un forat on deixar el cotxe i fitxar amb l’uniforme mal posat. M’assento a la cadira i poso en marxa la “velocidad crucero”: 8 hores escoltant, 8 hores escrivint, 8 hores calculant… 8 hores somiant amb què faria si no hagués d’estar tancada aquestes 8 hores. Però a la vegada 8 hores donant gràcies perquè aviat arribarà final de mes …un peix que es mossega la cua.
Quan surto sóc gris. Els núvols de colors amb els què somio, la multitud de projectes amb els que cavil·lo … se’ls ha endut la rutina, i la meva veueta interna amb ganes de jugar i innovar s’ha convertit en la veu de la raó, de la seguretat i el benestar.
Per sort arribo a casa, però el temps passa tan ràpid que sense adonar-me’n torno a estar estirada al llit i amb els ulls tancats… Riiing Riiing sona el despertador… el paro, em giro i t’abraço ben fort sabent que tot ha estat un somni i en realitat gaudeixo de cada segon de la meva vida.
M’encanta sentir que tinc una professió, que sé fer alguna cosa que poca gent sap fer, que aporto quelcom a la societat, que sóc independent econòmicament, que es valora la meva opinió etc etc… però és dur veure que de sobte se’t trenquen els esquemes i tot el què t’havien inculcat des de petita i tu t’havies empassat amb normalitat ara s’esmicola entre els teus dits.
Quan la dona va començar a treballar fora de casa sobretot arrel de la primera guerra mundial ens ho van vendre com un avenç del feminisme, quan en realitat no ha estat res més que una trampa mortal del capitalisme.
