Comença el vol i noto un pes a la panxa. No és un formigueig de nervis, ni tan sols la gravetat de l’avió… reconec en aquesta sensació la por del primer pas que acabo de donar, sabent que vaig disposada a entendre’m, a trobar-me, a ser sincera amb mi mateixa.
Que la meva primera parada sigui en un lloc agradable, amb unes pastetes casolanes i una xerrada profunda amb la propietària de l’alberg, em tranquil·litza; Entenc que al Camino tot és possible, i escolto embadalida les històries d’amor i de superació personal que amb tanta passió m’explica la Marcela.
Quan arriba la nit, captivada pel foc de la queimada i les llegendes ancestrals, sé que tot anirà bé, i em deixo endur per un somni ple de fades, boscos i racons especials.
***
Camino pensant en els meus peus, en no donar un pas en fals que faci que, patosa com sóc, hagi de tornar a casa abans d’hora. Seran poc més de 115km, però per a mi és un gran repte, ja que tot l’esport que faig és apretar el pedal de la màquina de cosir.
La por a estar sola sembla que poc a poc es va dissipant, sobretot després de conèixer les dues noies de Madrid, però el terror a no ser capaç de caminar 25km al dia em manté tensa i no em permet gaudir del paisatge ni del què m’envolta; Només penso en arribar, en que els peus aguantin, en que l’esquena suporti el pes de la motxilla sense queixar-se massa.
I de cop i volta, després de dos dies de caminar amb la ment fixada en els peus, ho entenc tot. Entre copes de vi i plats de pop a la gallega vaig veient com la taula on només seiem nosaltres tres es va fent més i més gran, s’omple de gent de tot el món i per fi respiro. Fins i tot envio un watsap dient que ara sí, he entés el veritable sentit del Camino, que no és ni molt menys quants km camines, sinó compartir l’experiència amb gent desconeguda, intercanviar converses, rialles i llàgrimes que t’acosten poc a poc i sense que tu en siguis conscient, al que anaves a buscar… entendre’t, trobar-te, i ser sincera amb tu mateixa.
