Fent camí

Comença el vol i noto un pes a la panxa. No és un formigueig de nervis, ni tan sols la gravetat de l’avió… reconec en aquesta sensació  la por del primer pas que acabo de donar, sabent que vaig disposada a entendre’m, a trobar-me, a ser sincera amb mi mateixa.

Que la meva primera parada sigui en un lloc agradable, amb unes pastetes casolanes i una xerrada profunda amb la propietària de l’alberg, em tranquil·litza; Entenc que al Camino tot és possible, i escolto embadalida les històries d’amor i de superació personal que amb tanta passió m’explica la Marcela.

Quan arriba la nit, captivada pel foc de la queimada i les llegendes ancestrals, sé que tot anirà bé, i em deixo endur per un somni ple de fades, boscos i racons especials.

***

Camino pensant en els meus peus, en no donar un pas en fals que faci que, patosa com sóc, hagi de tornar a casa abans d’hora. Seran poc més de 115km, però per a mi és un gran repte, ja que tot l’esport que faig és apretar el pedal de la màquina de cosir.

La por a estar sola sembla que poc a poc es va dissipant, sobretot després de conèixer les dues noies de Madrid, però el terror a no ser capaç de caminar 25km al dia em manté tensa i no em permet gaudir del paisatge ni del què m’envolta; Només penso en arribar, en que els peus aguantin, en que l’esquena suporti el pes de la motxilla sense queixar-se massa.

camino

I de cop i volta, després de dos dies de caminar amb la ment fixada en els peus, ho entenc tot. Entre copes de vi i plats de pop a la gallega vaig veient com la taula on només seiem nosaltres tres es va fent més i més gran, s’omple de gent de tot el món i per fi respiro. Fins i tot envio un watsap dient que ara sí, he entés el veritable sentit del Camino, que no és ni molt menys quants km camines, sinó compartir l’experiència amb gent desconeguda, intercanviar converses, rialles i llàgrimes que t’acosten poc a poc i sense que tu en siguis conscient, al que anaves a buscar… entendre’t, trobar-te, i ser sincera amb tu mateixa.

firma

Quines vacances!

Asseguda al sofà fet amb palets (que per cert encara no us he ensenyat!) fent una cocacola i unes patates amb la companyia de l’Esquitx, me n’adono de més coses de les que sóc capaç d’assumir. 

Ser psicòloga mai m’ha servit de gaire a nivell personal, més aviat al contrari, tinc tendència a estar en lluita constant amb el meu món interior, i us asseguro que això és esgotador. Sóc una persona impulsiva i visceral que de manera voluntària s’ha tancat en un pot quadrat ple de racionalitat, i clar, com podeu comprendre el meu cervell és una festa contínua…heu vist la pel·lícula Inside Out? m’encantaria veure la meva sala de control jejeje deu ser tot un espectacle digne d’una bona sessió de crispetes.

  

El cas és que tot i que ja sabia que aquest any faria vacances al Juliol, no volia desaparèixer com he fet i la intenció era dir-vos-ho i explicar-vos que ens veuríem a la tornada…però per una vegada no van servir de res les llistes i la planificació que ha estat marcant la meva vida els últims anys: l’ordinador es va fer malbé, vaig marxar a fer un trosset del Camino de Santiago jo sola… i a la tornada crec que ara ja sí puc dir obertament que tinc una crisi existencial, la crisi dels 30 potser?

Quan vaig fer els 21 vaig girar la meva vida cap per avall, i ara, tot i que no és ben bé el mateix, torno a ser un huracà que s’emporta per davant el què troba sense saber ben bé cap a on tirar. La veritat és que estic acostumada a no saber decidir, canviar d’opinió cada hora, i pensar més del compte, suposo que al final és inevitable i cadascú s’acostuma a viure amb un mateix, doncs tampoc ens queda altre remei. El que és realment perillós i em dol de tal manera que sembla que em clavin un punyal és que per culpa d’això hi ha gent que pateix…suposo que són els efectes colaterals.

Ja sé que les meves crisis personals us deuen importar ben poc, i ben fet que feu, però escriure-ho és la manera d’ordenar els pensaments i contextualitzar el què anireu veient per aquí.

firma