Avui

Aquesta matinada he agafat un vol cap a Katmandú i és la primera vegada en me vida que tinc bitllet d’anada però no de tornada. No és que no tingui intenció de tornar, simplement que no sé si m’adaptaré, si voldré estar-m’hi unes setmanes o uns mesos…

perdudacotxe

Podria dir moltes coses sentimentals, profundes i tòpiques, però no cal. Això és un petit parèntesis de la meva vida en el què trobaré a faltar aquells que fan que cada dia la meva vida sigui especial, però segur que ells ni se’n adonaran de que no hi sóc jejeje

Sóc incapaç de llegir un mapa, no trobo mai aigua al mar i fins l’últim moment he estat temptada d’endur-me la planxa del cabell dins la meva motxilla o sigui que no m’auguro un futur massa prometedor descobrint món, però mira, hi ha moments a la vida que se’t fica una cosa al cap i no saps com, et trobes amb l’equipatge fet i pujant dalt de l’avió… doncs no mirarem enrere.

Us deixo uns quants posts programats perquè veieu què he anat cosint aquests últims dies. I si voleu veure fotos de la meva anada d’olla ho podeu fer a través d’Instagram.

Fins aviat!

firma

Agafant aire

Avui somric. Després de dies d’incertesa en el meu cap i llàgrimes als meus ulls, per fi somric. He pres una decisió, i estic contenta. Tinc molts dubtes i moltes pors, però el simple fet de veure que davant la idea de marxar a viatjar sola pel món se’m dibuixa espontàniament un somriure a la cara, el qual m’és impossible d’amagar, ja m’indica que vaig pel bon camí.

Encara no sé res més, ni on aniré, ni com m’ho faré, ni quant de temps estaré fora, però tan és, he fet el primer pas i ara això ja és imparable. El meu cor fa saltironets d’alegria i d’emoció!

Sé que no serà fàcil, però de fet la monotonia tampoc ho és oi?

viajar

{foto}

Fa uns mesos em trobava a mi mateixa escrivint això… finalment les coses han anat agafant una altra forma i no serà ben bé el què faré, però el què si que sé segur és que tinc una temporada per endavant per agafar aire i fer realitat el què sempre em pensava que només feien els altres. Per ara el Nepal i la Índia m’esperen!

Encara em queden 3 setmanetes per aquí, i gràcies a la Vero, que és l’alegria personificada i em cuida molt més del què em mereixo… tinc coses cosides per ensenyar-vos, a l’espera de passar a formar part de l’interior de la meva motxilla!

Ens veiem ben aviat!

firma

Fent camí

Comença el vol i noto un pes a la panxa. No és un formigueig de nervis, ni tan sols la gravetat de l’avió… reconec en aquesta sensació  la por del primer pas que acabo de donar, sabent que vaig disposada a entendre’m, a trobar-me, a ser sincera amb mi mateixa.

Que la meva primera parada sigui en un lloc agradable, amb unes pastetes casolanes i una xerrada profunda amb la propietària de l’alberg, em tranquil·litza; Entenc que al Camino tot és possible, i escolto embadalida les històries d’amor i de superació personal que amb tanta passió m’explica la Marcela.

Quan arriba la nit, captivada pel foc de la queimada i les llegendes ancestrals, sé que tot anirà bé, i em deixo endur per un somni ple de fades, boscos i racons especials.

***

Camino pensant en els meus peus, en no donar un pas en fals que faci que, patosa com sóc, hagi de tornar a casa abans d’hora. Seran poc més de 115km, però per a mi és un gran repte, ja que tot l’esport que faig és apretar el pedal de la màquina de cosir.

La por a estar sola sembla que poc a poc es va dissipant, sobretot després de conèixer les dues noies de Madrid, però el terror a no ser capaç de caminar 25km al dia em manté tensa i no em permet gaudir del paisatge ni del què m’envolta; Només penso en arribar, en que els peus aguantin, en que l’esquena suporti el pes de la motxilla sense queixar-se massa.

camino

I de cop i volta, després de dos dies de caminar amb la ment fixada en els peus, ho entenc tot. Entre copes de vi i plats de pop a la gallega vaig veient com la taula on només seiem nosaltres tres es va fent més i més gran, s’omple de gent de tot el món i per fi respiro. Fins i tot envio un watsap dient que ara sí, he entés el veritable sentit del Camino, que no és ni molt menys quants km camines, sinó compartir l’experiència amb gent desconeguda, intercanviar converses, rialles i llàgrimes que t’acosten poc a poc i sense que tu en siguis conscient, al que anaves a buscar… entendre’t, trobar-te, i ser sincera amb tu mateixa.

firma

Dia de la dona treballadora?

Fa uns dies una noia es va posar en contacte amb mi per si podia fer servir una fotografia del blog per un cartell del dia de la dona treballadora. Em va explicar perquè era i li vaig donar permís, doncs em va semblar tot un detall que em preguntés ja que el més habitual hauria estat que l’agafés sense més… i segur que tampoc me n’hauria enterat. El cas és que em va fer il·lusió veure que li havia agradat la meva fotografia i que a més encara hi ha gent honesta i honrada.

dia-del-mujer

Però a part d’aquesta anècdota, com sempre que sento el nom de “dia de la dona treballadora” em van entrar tots els mals i vaig posar-me a renegar per dintre… per què coi hi ha d’haver un dia de la dona treballadora? 

Riiing Riiing sona el despertador, el paro de reüll i em llevo procurant no fer soroll. Encara amb els ulls mig tancats em dutxo  i em vesteixo, intento mirar-me al mirall procurant no fer massa cas als cabells indomables, les celles, el bigoti, els grans, les bosses als ulls, la papada que comença a entreveure’s i les arrugues que sembla que volen dir hola però encara no s’atreveixen a sortir amb tota la seva esplendor…encara. 

Esmorzo i quan torno a mirar el rellotge ja vaig tard! Corro, volo, dono mil voltes per aparcar fins que trobo un forat on deixar el cotxe i fitxar amb l’uniforme mal posat. M’assento a la cadira i poso en marxa la “velocidad crucero”:  8 hores escoltant, 8 hores escrivint, 8 hores calculant… 8 hores somiant amb què faria si no hagués d’estar tancada aquestes 8 hores. Però a la vegada 8 hores donant gràcies perquè aviat arribarà final de mes …un peix que es mossega la cua.

Quan surto sóc gris. Els núvols de colors amb els què somio, la multitud de projectes amb els que cavil·lo … se’ls ha endut la rutina, i la meva veueta interna amb ganes de jugar i innovar s’ha convertit en la veu de la raó, de la seguretat i el benestar.

Per sort arribo a casa, però el temps passa tan ràpid que sense adonar-me’n torno a estar estirada al llit i amb els ulls tancats… Riiing Riiing sona el despertador… el paro, em giro i t’abraço ben fort sabent que tot ha estat un somni i en realitat gaudeixo de cada segon de la meva vida.

M’encanta sentir que tinc una professió, que sé fer alguna cosa que poca gent sap fer, que aporto quelcom a la societat, que sóc independent econòmicament, que es valora la meva opinió etc etc… però és dur veure que de sobte se’t trenquen els esquemes i tot el què t’havien inculcat des de petita i tu t’havies empassat amb normalitat ara s’esmicola entre els teus dits.

Quan la dona va començar a treballar fora de casa sobretot arrel de la primera guerra mundial ens ho van vendre com un avenç del feminisme, quan en realitat no ha estat res més que una trampa mortal del capitalisme.

firma

KDD de blogs costurils

Aquest dissabte passat, després de milers i milers de missatges de whatsapp per fi va arribar el dia de la trobada bloguera amb les boges de la costura.

qdar

{via}

Va ser un dia ple de sorpreses i detallets, i és que la Isabel ho tenia tot planificat i ens va rebre amb una bossa plena de cosetes per nosaltres gràcies a uns patrocinadors genials!

regals kdd

I a tot això encara hi falten les galetes que va fer la Lourdes… que sort que vaig fer una foto abans d’acabar-me-les perquè estaven boníssimes, i em direu que no són mones?

galetes kdd

Vam estar tot el dia pels Encants, i a part de xerrar i riure molt… em vaig flipar una mica i tinc teles com a mínim fins l’any que vé!

compres kdd

Hi ha un munt de teixits diferents, des de punt a puny, passant per pell…vaja, una mica de cada no fos cosa que em quedés curta! I veieu allò de dalt de tot a la dreta? Doncs aquella petita cosa va protagonitzar el moment foe!

Quan ja gairebé marxavem vam descobrir en una parada una senyora que venia foe de diversos colors, i ens va entrar la bogeria i vam arrassar! Ara no tenim excusa per fer milers de calces…segons la Kiwa com més comidas millor!

foe2

En resum, una experiència increible, on vaig poder conèixer unes persones genials i amb qui em passaria hores i hores xerrant… com si ens coneguéssim de tota la vida. És el que més m’agrada d’aquest món virtual, la de gent autèntica que et trobes..sense paraules!

Espero poder-ho repetir ben aviat!! Sou fantàstiques!

firmatt

Nina Lichi

Quan vaig decidir el destí de les vacances més d’una persona em va aconsellar que aprofités per fer-me un vestit a mida, doncs es veu que allà són molt bons sastres i que de seguida et fan un vestit ben xulo, tal i com tu vols i amb poc temps.

Em vaig informar per internet, i efectivament també dèien el mateix, i de fet molta gent explicava que si portes una fotografia del vestit que vols te’l fan sense problema. Com podeu imaginar, de seguida em vaig entusiasmar, i vaig imprimir unes quantes imatges del vestit dels meus somnis, doncs perquè fer-me un vestit qualsevol si tenia clar quin volia?

Quan va sortir per la tele l’anunci d’una colònia de la Nina Ricci em vaig enamorar perdudament del vestit de la noia… vaig arribar a dir que si mai em casava havia de ser amb aquell vestit!

nina-ricci2

 I sí… com podeu imaginar, la vaig liar parda jejeje us resumeixo una mica com va anar tot plegat, i així de passada rieu una estona a costa meva, que no té desperdici!

Vaig arribar a Vietnam i l’objectiu, deprés del xoc que vaig tenir per adaptar-me a la calor insuportable i al caos continu dels carrers, va ser trobar un lloc on fer-me el vestit, per poder donar-los temps i que si l’havien de retocar no anéssim justos.

vietnam

vietnam2

Miro vàries botigues, toco les teles, regatejo preus, i finalment em quedo amb la que em sembla que pot estar millor, que és la que veieu a la foto.

botiga

Em prenen mides i quedem que al cap de dos dies torno a passar per emprovar-me’l i llavors acabem de retocar-lo. Perfecte! així que torno el dia pactat, em treuen el vestit… i me l’emprovo. Acte seguit m’agafa un atac de riure tan incontrolable que fins i tot les noies riuen amb mi. Procuro asserenar-me i surto perquè el Senyor Pots em vegi i pugui partir-se la caixa a costa meva, i de passada aprofitar per immortalitzar el moment, doncs és digne de veure. Les meves amigues vietnamites m’havien fet un vestit peix, jejejeje o em direu que amb això que em van posar allà al mig no semblava una disfressa?

lichi Collage

Jo, que estava flipant en colorins, vaig intentar prendre-m’ho amb calma perquè total, només era un vestit, i encara teniem temps, no? I res, que els hi dic que allò és horrorós, que no és com haviem quedat i que si creuen que ho poden arreglar o què fem. Asseguren que sí, que torni al cap d’uns dies… i això faig.

I així per resumir i no se us faci pesat, efectivament, com era d’esperar, el resultat final va ser horrible. Vaig posar cara d’enfadada i va servir perquè m’abaixéssin més el preu, però vaja que em vaig emportar a casa una cosa horrenda, que cada vegada que la miro penso…què coi en faré??

lichi2 Collage

I aquí és on us demano consell a vosaltres, què farieu? Intento arreglar-lo d’alguna manera o me’n faig draps per fregar? jeje s’accepten tota mena d’opinions. Jo havia pensat fer-me’n un jersei, doncs crec que la part de dalt encara la puc salvar, però no sé… està clar que la Nina Lichi no es pot comprar amb l’autèntica Nina Ricci … quina mania que li he afagat al vestit ostres!

firmatt

Conte personalitzat

Segur que tots, en el algun moment o altre hem pensat que de la nostra història de vida se’n podria escriure un llibre, i segurament és així, perquè sovint la realitat supera la ficció.

Fa uns dies us vaig explicar que era l’aniversari del Senyor Pots i meu, doncs feia uns quants anyets que vam començar a sortir. A part dels kekos, vam fer un sopar especial i li vaig regalar un conte de la nostra història. Un conte personalitzat ple de detalls i amb nosaltres com a protagonistes. Feia temps que em rondava pel cap la idea. Creia que seria un regal maco i especial, que perduraria en el temps i que de ben segur ens arrencaria un somriure cada vegada que ens el rellegíssim. I és que quin millor pla per una tarda de primavera que una lectura tan especial com aquesta i un bon berenar? a mi no se me’n acudeix cap!

conte

El procés per preparar el conte ha estat molt senzill, tot i que entretingut. Jo tenia clara la història, sempre m’ha agradat escriure i no em va costar gens redactar les pàgines del nostre conte, però les il·lustracions ja era una altra cosa! Rebuscant per internet vaig anar a parar a la web de l’Estudi Xevidom , i allà vaig veure clar que ells eren qui em podien ajudar i fer que el meu regal fos únic.

Em vaig posar en contacte amb ells i li vaig explicar al Xevi la idea; vaig enviar fotografies i el text,  i dit i fet, primer em va enviar  la maquetació, després els dibuixos a llapis i finalment la còpia del conte en pdf… només faltava esperar a que arribés el paquet!

Els dibuixos estan super ben fets i estic encantada amb el resultat!

contecollage

Si voleu fer un regal original ja ho sabeu, contacteu amb ells i segur que quedeu encantats! això sí, feu-ho amb antel·lació, que el procés requereix temps!

firmatt