Agafant aire

Avui somric. Després de dies d’incertesa en el meu cap i llàgrimes als meus ulls, per fi somric. He pres una decisió, i estic contenta. Tinc molts dubtes i moltes pors, però el simple fet de veure que davant la idea de marxar a viatjar sola pel món se’m dibuixa espontàniament un somriure a la cara, el qual m’és impossible d’amagar, ja m’indica que vaig pel bon camí.

Encara no sé res més, ni on aniré, ni com m’ho faré, ni quant de temps estaré fora, però tan és, he fet el primer pas i ara això ja és imparable. El meu cor fa saltironets d’alegria i d’emoció!

Sé que no serà fàcil, però de fet la monotonia tampoc ho és oi?

viajar

{foto}

Fa uns mesos em trobava a mi mateixa escrivint això… finalment les coses han anat agafant una altra forma i no serà ben bé el què faré, però el què si que sé segur és que tinc una temporada per endavant per agafar aire i fer realitat el què sempre em pensava que només feien els altres. Per ara el Nepal i la Índia m’esperen!

Encara em queden 3 setmanetes per aquí, i gràcies a la Vero, que és l’alegria personificada i em cuida molt més del què em mereixo… tinc coses cosides per ensenyar-vos, a l’espera de passar a formar part de l’interior de la meva motxilla!

Ens veiem ben aviat!

firma

Anuncis

Fent camí

Comença el vol i noto un pes a la panxa. No és un formigueig de nervis, ni tan sols la gravetat de l’avió… reconec en aquesta sensació  la por del primer pas que acabo de donar, sabent que vaig disposada a entendre’m, a trobar-me, a ser sincera amb mi mateixa.

Que la meva primera parada sigui en un lloc agradable, amb unes pastetes casolanes i una xerrada profunda amb la propietària de l’alberg, em tranquil·litza; Entenc que al Camino tot és possible, i escolto embadalida les històries d’amor i de superació personal que amb tanta passió m’explica la Marcela.

Quan arriba la nit, captivada pel foc de la queimada i les llegendes ancestrals, sé que tot anirà bé, i em deixo endur per un somni ple de fades, boscos i racons especials.

***

Camino pensant en els meus peus, en no donar un pas en fals que faci que, patosa com sóc, hagi de tornar a casa abans d’hora. Seran poc més de 115km, però per a mi és un gran repte, ja que tot l’esport que faig és apretar el pedal de la màquina de cosir.

La por a estar sola sembla que poc a poc es va dissipant, sobretot després de conèixer les dues noies de Madrid, però el terror a no ser capaç de caminar 25km al dia em manté tensa i no em permet gaudir del paisatge ni del què m’envolta; Només penso en arribar, en que els peus aguantin, en que l’esquena suporti el pes de la motxilla sense queixar-se massa.

camino

I de cop i volta, després de dos dies de caminar amb la ment fixada en els peus, ho entenc tot. Entre copes de vi i plats de pop a la gallega vaig veient com la taula on només seiem nosaltres tres es va fent més i més gran, s’omple de gent de tot el món i per fi respiro. Fins i tot envio un watsap dient que ara sí, he entés el veritable sentit del Camino, que no és ni molt menys quants km camines, sinó compartir l’experiència amb gent desconeguda, intercanviar converses, rialles i llàgrimes que t’acosten poc a poc i sense que tu en siguis conscient, al que anaves a buscar… entendre’t, trobar-te, i ser sincera amb tu mateixa.

firma

Amb l’esquena (i el cor) al descobert

Si fa uns anys m’haguessin fet vestir un burka hauria dit que sí encantada… bé, de fet no perquè tot el que té tuf d’imposició em repèl de mala manera, però el cas és que el burka és la metàfora  de la dessuadora ampla … i de la meva vida.

DSC_0060

De vegades veus roba que t’agrada però que ja no t’atreveixes ni a emprovar-te: amb els tirants es veuen els braços de gorda, amb aquest teixit es marca la panxa, aquest escot em queda fatal… i entres en un món en el que sembla que cap peça de roba està pensada per a fer-te sentir bé amb tu mateixa i simplement et vesteixes per anar còmoda i no sortir en boles al carrer, la qual cosa seria un dels teus pitjors mal sons!

DSC_0069

Però clar, també et fas gran, i comences a ser conscient de que tot i continuar tenint els mateixos complexes i punts febles, potser pots trobar alguna cosa que t’agradi i surti de la típica samarreta o jersei ample… i llavors un dia t’il·lumines. No saps perquè però ja tan te fa ensenyar l’esquena plena de marques … i  t’enamores de la sensació de saber que has trobat un estil que t’agrada i et fa sentir a gust, alegre i fins i tot guapa.

DSC_0064

Potser és consumista, capitalista i tot el que volguem, però en el món en què vivim la roba que portem fa que ens sentim d’una manera o una altra. No estic d’acord en el paper que juga en la nostra autoestima, però no he sabut saltar de la nòria en la que tots, d’una manera o altra estem pujats. Així doncs, procuro, mentre ella dóna voltes i s’esforça perquè ens mantinguem estables en la rutina seguint les seves normes, trobar el meu petit racó.

La camisa de les fotos va ser un descobriment de l’stradivarius de fa força anys, però va marcar un abans i un després… i ha estat inspiració (en part) per a la samarreta que us ensenyaré dijous que ve 😉

Per cert! Us enrecordeu del sorteig de la ronyonera? Doncs aquí teniu el guanyador:

sorteig2

firma

Me Made May 2015

Com qui no vol la cosa ja ens hem plantat al mes de Maig i amb ell arriba el Me Made May. Bàsicament és un repte personal que consisteix en proposar-te vestir el major nombre de dies possibles roba o complements fets per tu. En aquest cas jo m’he plantejat fer-ho un mínim de 5 dies a la setmana, tot i que si puc fer-ho cada dia doncs millor! La veritat és que sovint vaig vestida amb roba meva, però vull aprofitar el repte per posar-me roba que potser està oblidada dins de l’armari i que es mereix una segona oportunitat.

1

Per començar el primer dia vaig posar-me aquesta samarreta que vaig fer l’any passat, i de passada vaig aprofitar per fer-li alguna foto més decent de les del post original. És fresqueta i còmoda, la veritat és que tot i els errors que li veig em segueix agradant molt.

2

Vaig pujar una muntanya amb ella i unes bamves poc recomanables per aquell tipus d’excursió… però anava la mar de mona jeje

3

El cas és que de vegades va bé plantejar-se reptes i veure que et capaç d’assolir-los… però ara en tinc un al cap que no sé ni per on començar ja que en me vida he caminat més d’una hora seguida i només d’imaginar-m’ho m’agafen tots els mals…però s’ha de seguir la brúixola del cor oi? Encara no m’atreveixo ni a explicar-vos-el perquè dubto i molt de poder-lo dur a terme, i una vegada el digui per aquí voldrà dir que realment ja no hi ha marxa enrere. De moment demà vaig al decathlon a buscar unes sabates decents per caminar unes quantes hores seguides sense risc de que una patosa com jo es torci el peu a la primera de canvi.

Podeu anar seguint el meu repte Me Made May 2015 a l’Instagram o al Facebook. I vosaltres, us animeu a intentar-ho?

firma

Who made my clothes?

L’estiu passat vaig estar a Cambodja i Vietnam, i un dels comentaris que em va fer molta gent va ser… oh! Tornaràs amb la maleta plena de roba que allà és molt barata! Samarretes, faldilles, roba d’esport… el què vulguis a uns preus tirats!

fr1{foto}

… i és veritat, quan estàs allà veus que els preus són tirats, però… a quin cost? Tenim dret a saber qui fa la nostra roba i en quines condicions, i de fet tenim l’obligació moral de fer que això canviï.

fr2{foto}

No vull que la meva roba provingui d’un cotó que ha estat cultivat i recol·lectat en situacions d’esclavitut, no vull que la tenyeixi un nen que no va a l’escola i ha d’alimentar la família, no vull que la meva roba la cusi una dona explotada a la que no se li respecten els drets mínims que tot ésser humà es mereix.

Perquè sí, ens cosim la nostra pròpia roba i de vegades pot semblar que això ens deslliura de molta d’aquesta culpa, però no ens enganyem; Aquells texans o aquella jaqueta que tens a l’armari amb l’etiqueta made in china, cambodja, thailand o el que sigui… està igual de tacada que la tela que compres a la botiga o al mercat per fer-te la teva pròpia peça.

Avui és l’aniversari de la catàstrofe evitable del Rana Plaza a Bangladesh que va deixar al descobert la de porqueria que s’amaga darrere el món de la moda, i tot i així tots seguim pecant del Fast Fashion.

firma

Dia de la dona treballadora?

Fa uns dies una noia es va posar en contacte amb mi per si podia fer servir una fotografia del blog per un cartell del dia de la dona treballadora. Em va explicar perquè era i li vaig donar permís, doncs em va semblar tot un detall que em preguntés ja que el més habitual hauria estat que l’agafés sense més… i segur que tampoc me n’hauria enterat. El cas és que em va fer il·lusió veure que li havia agradat la meva fotografia i que a més encara hi ha gent honesta i honrada.

dia-del-mujer

Però a part d’aquesta anècdota, com sempre que sento el nom de “dia de la dona treballadora” em van entrar tots els mals i vaig posar-me a renegar per dintre… per què coi hi ha d’haver un dia de la dona treballadora? 

Riiing Riiing sona el despertador, el paro de reüll i em llevo procurant no fer soroll. Encara amb els ulls mig tancats em dutxo  i em vesteixo, intento mirar-me al mirall procurant no fer massa cas als cabells indomables, les celles, el bigoti, els grans, les bosses als ulls, la papada que comença a entreveure’s i les arrugues que sembla que volen dir hola però encara no s’atreveixen a sortir amb tota la seva esplendor…encara. 

Esmorzo i quan torno a mirar el rellotge ja vaig tard! Corro, volo, dono mil voltes per aparcar fins que trobo un forat on deixar el cotxe i fitxar amb l’uniforme mal posat. M’assento a la cadira i poso en marxa la “velocidad crucero”:  8 hores escoltant, 8 hores escrivint, 8 hores calculant… 8 hores somiant amb què faria si no hagués d’estar tancada aquestes 8 hores. Però a la vegada 8 hores donant gràcies perquè aviat arribarà final de mes …un peix que es mossega la cua.

Quan surto sóc gris. Els núvols de colors amb els què somio, la multitud de projectes amb els que cavil·lo … se’ls ha endut la rutina, i la meva veueta interna amb ganes de jugar i innovar s’ha convertit en la veu de la raó, de la seguretat i el benestar.

Per sort arribo a casa, però el temps passa tan ràpid que sense adonar-me’n torno a estar estirada al llit i amb els ulls tancats… Riiing Riiing sona el despertador… el paro, em giro i t’abraço ben fort sabent que tot ha estat un somni i en realitat gaudeixo de cada segon de la meva vida.

M’encanta sentir que tinc una professió, que sé fer alguna cosa que poca gent sap fer, que aporto quelcom a la societat, que sóc independent econòmicament, que es valora la meva opinió etc etc… però és dur veure que de sobte se’t trenquen els esquemes i tot el què t’havien inculcat des de petita i tu t’havies empassat amb normalitat ara s’esmicola entre els teus dits.

Quan la dona va començar a treballar fora de casa sobretot arrel de la primera guerra mundial ens ho van vendre com un avenç del feminisme, quan en realitat no ha estat res més que una trampa mortal del capitalisme.

firma

Regalets inesperats

Hi ha amigues que coneixes des de fa tant de temps que no sabries dir quan va ser la primera vegada que us vau veure, d’altres que les acabes de conèixer i sembla que hagueu estat juntes tota la vida, i d’altres que apareixen en un moment especial com l’adolescència… i per molt que la vida s’entesti en que seguiu camins diferents sempre trobeu un moment per retrobar-vos.

A aquestes últimes potser no les veus tant com t’agradaria, però quan trobes el moment… xerrarieu fins l’endemà!

friendship

{foto}

Doncs aquest divendres, ELLA va aparèixer amb una caixa moníssima on hi posava el meu nom… i tot el que hi havia dins era tan Senyoreta Pots que no m’he pogut resistir a ensenyar-vos-ho!

1

Pots, potets, porta pastissos, espelmes i frases d’aquelles que ens hauríem de tatuar per no oblidar-les mai  i que fóssin el mantra de la nostra vida.

2

3

4

Heu vist quina monada de porta pastissos a la francesa? Vaig haver de comprar un pastisset per estrenar-lo!

5

6

7

8

I aquí teniu la joia de la corona… m’han robat el cor aquests dos!

13

10

11

12

Com que aquestes dues gerres, pots o com n’hi volguem dir, són ideals per servir batuts he pensat posar-vos algún dia una recepta d’un batut, però dubtava si posar-la de fruites i una mica sana o directament una gordura d’aquelles que són pecat mortal… què preferiu?

Feiç dilluns!

firma