Avui

Aquesta matinada he agafat un vol cap a Katmandú i és la primera vegada en me vida que tinc bitllet d’anada però no de tornada. No és que no tingui intenció de tornar, simplement que no sé si m’adaptaré, si voldré estar-m’hi unes setmanes o uns mesos…

perdudacotxe

Podria dir moltes coses sentimentals, profundes i tòpiques, però no cal. Això és un petit parèntesis de la meva vida en el què trobaré a faltar aquells que fan que cada dia la meva vida sigui especial, però segur que ells ni se’n adonaran de que no hi sóc jejeje

Sóc incapaç de llegir un mapa, no trobo mai aigua al mar i fins l’últim moment he estat temptada d’endur-me la planxa del cabell dins la meva motxilla o sigui que no m’auguro un futur massa prometedor descobrint món, però mira, hi ha moments a la vida que se’t fica una cosa al cap i no saps com, et trobes amb l’equipatge fet i pujant dalt de l’avió… doncs no mirarem enrere.

Us deixo uns quants posts programats perquè veieu què he anat cosint aquests últims dies. I si voleu veure fotos de la meva anada d’olla ho podeu fer a través d’Instagram.

Fins aviat!

firma

Agafant aire

Avui somric. Després de dies d’incertesa en el meu cap i llàgrimes als meus ulls, per fi somric. He pres una decisió, i estic contenta. Tinc molts dubtes i moltes pors, però el simple fet de veure que davant la idea de marxar a viatjar sola pel món se’m dibuixa espontàniament un somriure a la cara, el qual m’és impossible d’amagar, ja m’indica que vaig pel bon camí.

Encara no sé res més, ni on aniré, ni com m’ho faré, ni quant de temps estaré fora, però tan és, he fet el primer pas i ara això ja és imparable. El meu cor fa saltironets d’alegria i d’emoció!

Sé que no serà fàcil, però de fet la monotonia tampoc ho és oi?

viajar

{foto}

Fa uns mesos em trobava a mi mateixa escrivint això… finalment les coses han anat agafant una altra forma i no serà ben bé el què faré, però el què si que sé segur és que tinc una temporada per endavant per agafar aire i fer realitat el què sempre em pensava que només feien els altres. Per ara el Nepal i la Índia m’esperen!

Encara em queden 3 setmanetes per aquí, i gràcies a la Vero, que és l’alegria personificada i em cuida molt més del què em mereixo… tinc coses cosides per ensenyar-vos, a l’espera de passar a formar part de l’interior de la meva motxilla!

Ens veiem ben aviat!

firma

Fent camí

Comença el vol i noto un pes a la panxa. No és un formigueig de nervis, ni tan sols la gravetat de l’avió… reconec en aquesta sensació  la por del primer pas que acabo de donar, sabent que vaig disposada a entendre’m, a trobar-me, a ser sincera amb mi mateixa.

Que la meva primera parada sigui en un lloc agradable, amb unes pastetes casolanes i una xerrada profunda amb la propietària de l’alberg, em tranquil·litza; Entenc que al Camino tot és possible, i escolto embadalida les històries d’amor i de superació personal que amb tanta passió m’explica la Marcela.

Quan arriba la nit, captivada pel foc de la queimada i les llegendes ancestrals, sé que tot anirà bé, i em deixo endur per un somni ple de fades, boscos i racons especials.

***

Camino pensant en els meus peus, en no donar un pas en fals que faci que, patosa com sóc, hagi de tornar a casa abans d’hora. Seran poc més de 115km, però per a mi és un gran repte, ja que tot l’esport que faig és apretar el pedal de la màquina de cosir.

La por a estar sola sembla que poc a poc es va dissipant, sobretot després de conèixer les dues noies de Madrid, però el terror a no ser capaç de caminar 25km al dia em manté tensa i no em permet gaudir del paisatge ni del què m’envolta; Només penso en arribar, en que els peus aguantin, en que l’esquena suporti el pes de la motxilla sense queixar-se massa.

camino

I de cop i volta, després de dos dies de caminar amb la ment fixada en els peus, ho entenc tot. Entre copes de vi i plats de pop a la gallega vaig veient com la taula on només seiem nosaltres tres es va fent més i més gran, s’omple de gent de tot el món i per fi respiro. Fins i tot envio un watsap dient que ara sí, he entés el veritable sentit del Camino, que no és ni molt menys quants km camines, sinó compartir l’experiència amb gent desconeguda, intercanviar converses, rialles i llàgrimes que t’acosten poc a poc i sense que tu en siguis conscient, al que anaves a buscar… entendre’t, trobar-te, i ser sincera amb tu mateixa.

firma

Amb l’esquena (i el cor) al descobert

Si fa uns anys m’haguessin fet vestir un burka hauria dit que sí encantada… bé, de fet no perquè tot el que té tuf d’imposició em repèl de mala manera, però el cas és que el burka és la metàfora  de la dessuadora ampla … i de la meva vida.

DSC_0060

De vegades veus roba que t’agrada però que ja no t’atreveixes ni a emprovar-te: amb els tirants es veuen els braços de gorda, amb aquest teixit es marca la panxa, aquest escot em queda fatal… i entres en un món en el que sembla que cap peça de roba està pensada per a fer-te sentir bé amb tu mateixa i simplement et vesteixes per anar còmoda i no sortir en boles al carrer, la qual cosa seria un dels teus pitjors mal sons!

DSC_0069

Però clar, també et fas gran, i comences a ser conscient de que tot i continuar tenint els mateixos complexes i punts febles, potser pots trobar alguna cosa que t’agradi i surti de la típica samarreta o jersei ample… i llavors un dia t’il·lumines. No saps perquè però ja tan te fa ensenyar l’esquena plena de marques … i  t’enamores de la sensació de saber que has trobat un estil que t’agrada i et fa sentir a gust, alegre i fins i tot guapa.

DSC_0064

Potser és consumista, capitalista i tot el que volguem, però en el món en què vivim la roba que portem fa que ens sentim d’una manera o una altra. No estic d’acord en el paper que juga en la nostra autoestima, però no he sabut saltar de la nòria en la que tots, d’una manera o altra estem pujats. Així doncs, procuro, mentre ella dóna voltes i s’esforça perquè ens mantinguem estables en la rutina seguint les seves normes, trobar el meu petit racó.

La camisa de les fotos va ser un descobriment de l’stradivarius de fa força anys, però va marcar un abans i un després… i ha estat inspiració (en part) per a la samarreta que us ensenyaré dijous que ve 😉

Per cert! Us enrecordeu del sorteig de la ronyonera? Doncs aquí teniu el guanyador:

sorteig2

firma

Who made my clothes?

L’estiu passat vaig estar a Cambodja i Vietnam, i un dels comentaris que em va fer molta gent va ser… oh! Tornaràs amb la maleta plena de roba que allà és molt barata! Samarretes, faldilles, roba d’esport… el què vulguis a uns preus tirats!

fr1{foto}

… i és veritat, quan estàs allà veus que els preus són tirats, però… a quin cost? Tenim dret a saber qui fa la nostra roba i en quines condicions, i de fet tenim l’obligació moral de fer que això canviï.

fr2{foto}

No vull que la meva roba provingui d’un cotó que ha estat cultivat i recol·lectat en situacions d’esclavitut, no vull que la tenyeixi un nen que no va a l’escola i ha d’alimentar la família, no vull que la meva roba la cusi una dona explotada a la que no se li respecten els drets mínims que tot ésser humà es mereix.

Perquè sí, ens cosim la nostra pròpia roba i de vegades pot semblar que això ens deslliura de molta d’aquesta culpa, però no ens enganyem; Aquells texans o aquella jaqueta que tens a l’armari amb l’etiqueta made in china, cambodja, thailand o el que sigui… està igual de tacada que la tela que compres a la botiga o al mercat per fer-te la teva pròpia peça.

Avui és l’aniversari de la catàstrofe evitable del Rana Plaza a Bangladesh que va deixar al descobert la de porqueria que s’amaga darrere el món de la moda, i tot i així tots seguim pecant del Fast Fashion.

firma

Dia de la dona treballadora?

Fa uns dies una noia es va posar en contacte amb mi per si podia fer servir una fotografia del blog per un cartell del dia de la dona treballadora. Em va explicar perquè era i li vaig donar permís, doncs em va semblar tot un detall que em preguntés ja que el més habitual hauria estat que l’agafés sense més… i segur que tampoc me n’hauria enterat. El cas és que em va fer il·lusió veure que li havia agradat la meva fotografia i que a més encara hi ha gent honesta i honrada.

dia-del-mujer

Però a part d’aquesta anècdota, com sempre que sento el nom de “dia de la dona treballadora” em van entrar tots els mals i vaig posar-me a renegar per dintre… per què coi hi ha d’haver un dia de la dona treballadora? 

Riiing Riiing sona el despertador, el paro de reüll i em llevo procurant no fer soroll. Encara amb els ulls mig tancats em dutxo  i em vesteixo, intento mirar-me al mirall procurant no fer massa cas als cabells indomables, les celles, el bigoti, els grans, les bosses als ulls, la papada que comença a entreveure’s i les arrugues que sembla que volen dir hola però encara no s’atreveixen a sortir amb tota la seva esplendor…encara. 

Esmorzo i quan torno a mirar el rellotge ja vaig tard! Corro, volo, dono mil voltes per aparcar fins que trobo un forat on deixar el cotxe i fitxar amb l’uniforme mal posat. M’assento a la cadira i poso en marxa la “velocidad crucero”:  8 hores escoltant, 8 hores escrivint, 8 hores calculant… 8 hores somiant amb què faria si no hagués d’estar tancada aquestes 8 hores. Però a la vegada 8 hores donant gràcies perquè aviat arribarà final de mes …un peix que es mossega la cua.

Quan surto sóc gris. Els núvols de colors amb els què somio, la multitud de projectes amb els que cavil·lo … se’ls ha endut la rutina, i la meva veueta interna amb ganes de jugar i innovar s’ha convertit en la veu de la raó, de la seguretat i el benestar.

Per sort arribo a casa, però el temps passa tan ràpid que sense adonar-me’n torno a estar estirada al llit i amb els ulls tancats… Riiing Riiing sona el despertador… el paro, em giro i t’abraço ben fort sabent que tot ha estat un somni i en realitat gaudeixo de cada segon de la meva vida.

M’encanta sentir que tinc una professió, que sé fer alguna cosa que poca gent sap fer, que aporto quelcom a la societat, que sóc independent econòmicament, que es valora la meva opinió etc etc… però és dur veure que de sobte se’t trenquen els esquemes i tot el què t’havien inculcat des de petita i tu t’havies empassat amb normalitat ara s’esmicola entre els teus dits.

Quan la dona va començar a treballar fora de casa sobretot arrel de la primera guerra mundial ens ho van vendre com un avenç del feminisme, quan en realitat no ha estat res més que una trampa mortal del capitalisme.

firma

2015: La reina de la festa

Sembla que quan s’acaba l’any tenim l’obligació de fer balanç, replantejar-nos vells propòsits i començar de nou, amb il·lusió i entusiasme… i tot i que reneguem, en el fons totes ho fem, perquè ens agrada estrenar sabates noves  i tenir una excusa per a plantar-nos un somriure als llavis, ni que sigui petit.

reina

En realitat però, res ha canviat entre ahir, avui i demà. Encetem un nou any, però si la nostra actitud durant el dia a dia segueix essent la mateixa, ens trobarem que d’aquí 365 dies tornarem a estar exactament en el mateix punt que avui.

No em puc queixar d’aquest 2014; he après a gaudir de les meves aficions, he iniciat una nova etapa a la llar de la família Pots, i he entrat a la trentena amb el cor encongit però àvid d’alegria… i tot i així crec que tinc una (bé, moltes, però avui em centro en aquesta) assignatura pendent.

2015

Està molt bé que em cusi la meva pròpia roba, que aprengui noves receptes, que m’encanti el món handmade, que gaudeixi fent manualitats, que hagi descobert la meva vessant més maruja i la compagini com puc amb la meva vida i la meva professió… però i jo com a dona on sóc? No sé tu, però jo em miro poc al mirall, sovint em descobreixo caminant amb les espatlles encongides i amb el cabell fet un nyap…

20152

M’he proposat tornar a buscar temps per pintar-me les ungles (i tornar a deixar de mossegar-me-les), provar nous pentinats, anar a caminar amb l’Esquitx sense endur-me el mòbil i donant-me temps per pensar en mi, perquè sí, vull ser la reina de la meva pròpia festa.

I tu, estàs preparada per ser la reina de la festa?

firma