Pantalons Lau

Avui us ensenyo l’última peça creada per aquests dies descobrint el món. Hores d’ara, si tot va sobre el previst em dec haver acostumat una mica a la manera de fer del Nepal i ja no em deu importar sortir al carrer de segons quines maneres.

Un exemple d’això són aquests pantalons, que tot i ser molt còmodes, quan els vaig tenir fets no m’hi veia pas amb ells posats… però suposo que t’acostumes a tot, i al final el què em costarà serà tornar-me a embutir dins uns texans.

Estan fets amb el patró Lau de la Jessy, i porten butxaques i puny a la cintura i als turmells.

A partir d’aquí s’acaben els posts programats, i no sé si el blog en sí, això ja ho veurem. Per ara aquests també els enllaçaré al RUMS.

Gràcies per Vero per la teva paciència, per ajudar-me a llevar-me del llit cada dia en els moments difícils fins i tot quan estava lluny de casa…i gràcies pels teus maratons de costura, que aniré moníssima vagi on vagi 😉

Gràcies a totes pels vostres ànims, i les paraules de suport que m’heu fet arribar durant tot aquest temps.

Una ronyonera molt especial

Una de les coses més útils quan te’n vas de viatge és una ronyonera. M’encanten perquè et permeten tenir les mans lliures, i tot ben a prou teu i controlat. Me’n vaig cosir una pel Camino de Santiago que diria que ni us l’he ensenyat, a veure si tinc temps de fer-li fotos algun dia de la meva vida.

Aquesta que us ensenyo és molt especial perquè està fet a partir d’uns texans reciclats, i la Vero la va pintar perquè tingués molt de significat.

La part de fora és un pot obert d’on en surten papallones volant lliurement, mentre que quan obres la tapa surt una flor de lotus… és ben bé una metàfora de la meva vida.

Per darrere hi va escriure “tu Pots”, i podeu veure que es tanca amb un velcro ample molt còmode.

Estic enamorada de la meva ronyonera, i evidentment ja està voltant amb mi tots els racons que espero conèixer aquestes setmanes que vénen per endavant!

Ella, que és un cul inquiet i no para, se’n va fer una per a ella. La podeu veure amb més detall aquí però us n’ensenyo un parell de fotografies igualment.

Tot i que bàsicament l’ha cosit la Vero, jo la vaig acabar fent algunes puntades finals el dia que me la va portar a casa jeje o sigui que tècnicament també l’he cosit jo, no?  No sigueu molt estrictes amb mi RUMSeres 😉

Pantalons tot terreny

A aquestes alçades pot ser que ja me’n hagi arrepentit del pas què he fet o bé que ja m’estigui aclimatant… qui sap, sigui com sigui us segueixo ensenyant cosetes que m’he cosit per aquests dies fora.

Gairebé sempre vaig amb texans, i a part d’uns pantalons de trekking crec que estarà bé portar alguna cosa més còmoda i adient per anar com una “pòtola” pel món… però amb glamour eh! Així que aquí teniu els primers pantalons pantalons tot terreny, sabeu qui em va comprar la tela i em va ajudar a cosir-los oi? jeje no cal ni que us ho digui…la Vero!

Són molt còmodes (tinc la sensació que vaig amb pijama). Estan fets a partir d’un patró de leggins al que li vam afegir 5 dits o més per cada costat i els hi vam posar butxaques, una tapeta falsa i puny a la cintura i als turmells.

Ei, i combinen a la perfecció amb les “sandàlies de mudar” que duré mentre estigui fora.

Amb ells puc fer fins i tot yoga …si és que el meu cos aguanta clar, perquè no sóc capaç de mantenir la posició més de 2 minuts!

Així s’hi està molt més còmode, on vas a parar!?

Aprofito per participar al RUMS un dijous més!

Costura para el cuello con Pandielleando

Allí donde debo estar ahora mismo no sé si hace frío o calor… de hecho creo que depende del momento del día… pero vaya que ahora ya da igual porqué la mochila está hecha y yo ya debo de haber llegado.

Tengo una tela que es muy especial, me la traje de Bruselas y me recuerda que allí fue cuando tomé la decisión de hacer un paréntesis en mi vida… a parte que cuando la miro también me dice que o me preocupe, que el verdadero amor esPERA.

Un día en Facebook enseñé unas telas y dije que no sabía que hacer con ellas…y allí apareció Yolanda de Pandielleando, dándome un montón de ideas, y yo sin saber cuál elegir. En ese momento pensé en que a lo mejor necesitaba algo que me calentara un poquito el cuello… y con sus indicaciones salió lo que véis aquí, un pañuelo monísimo y calentito.

Gracias Yolanda por tu paciencia, por tus infinitas ganas de ayudar y por la energía positiva que desprendes siempre.

No os perdáis su versión!

Avui

Aquesta matinada he agafat un vol cap a Katmandú i és la primera vegada en me vida que tinc bitllet d’anada però no de tornada. No és que no tingui intenció de tornar, simplement que no sé si m’adaptaré, si voldré estar-m’hi unes setmanes o uns mesos…

Podria dir moltes coses sentimentals, profundes i tòpiques, però no cal. Això és un petit parèntesis de la meva vida en el què trobaré a faltar aquells que fan que cada dia la meva vida sigui especial, però segur que ells ni se’n adonaran de que no hi sóc jejeje

Sóc incapaç de llegir un mapa, no trobo mai aigua al mar i fins l’últim moment he estat temptada d’endur-me la planxa del cabell dins la meva motxilla o sigui que no m’auguro un futur massa prometedor descobrint món, però mira, hi ha moments a la vida que se’t fica una cosa al cap i no saps com, et trobes amb l’equipatge fet i pujant dalt de l’avió… doncs no mirarem enrere.

Us deixo uns quants posts programats perquè veieu què he anat cosint aquests últims dies. I si voleu veure fotos de la meva anada d’olla ho podeu fer a través d’Instagram.

Fins aviat!

Bronte top

Fa temps que vaig veure per primera vegada aquesta samarreta… i em vaig enamorar de la forma del coll. Tenia moltes ganes de fer-la, però mai trobava el moment, fins que l’altre dia a la marató de costura amb la Vero vaig acabar tenint la millor versió del Bronte Top que mai m’hagués pogut imaginar!

Està feta amb punt de Cal Joan, combinant el negre amb el fucsia a topos… tenia guardada aquesta tela per una ocasió especial i m’encanta com ha quedat!

És còmoda, maca i a més em servirà com a record mentre estigui a l’altra punta del món.

Vam tallar la talla 10 i després vam haver d’afegir un trosset al costat…però dóna el pego!

Vam anar molt ràpid fent les fotos i no han quedat massa bé, però és que després de tot el dia cosint estàvem a punt de quedar-nos sense llum per fotografiar!

Si us ha agradat el patró no us podeu perdre les versions que han fet la Uve de Verónica i Fushu Fana… vigileu perquè us crearan la necessitat de tenir-ne un d’igual segur!

Anem a veure què hi ha pel RUMS d’aquesta setmana?

Ceinture pacôme

De vegades et lies a cosir coses que no saps si faràs servir… de fet no saps ni per a què serveixen! Però mira, em venia de gust estrenar les sedes de Cambodja i em va semblar una bona opció.

Maleït el dia que se’m va acudir perquè mare meva, la tela es mou, es desfila només mirar-la, s’arruga…ho té tot la pobra perquè la guardis al calaix i no te la tornis a mirar mai més. La veritat és que l’hauria pogut tornar a guardar i punt, però al final ha sortit una cosa mig decent.

La Ceinture pacôme del llibre Sarouels és molt maca, i considero que ha quedat força bé…tot i que fent trampes. Com que la tela és tan delicada no m’he atrevit a fer el forat que s’ha de fer per passar el llaç; estic segura que s’hauria desfilat tot i no hauria pogut arreglar-ho, així que per ara, així es queda.

Ja sabeu que tot el què us estic ensenyant aquests dies ho he cosit amb la companyia de la Vero, i de fet li vaig regalar i se l’ha quedat ella. Al seu blog podeu veure com queda la part del darrere, ja que és reversible.

  
Com que som així d’agosarades, no en vam tenir prou en cosir-ne una sinó que al final ens vam animar i jo també tinc la meva! Aquesta és una mica diferent perquè porta un biaix de setí a tot el voltant.
Com ho veieu? amb quina combinació de colors us quedeu?

Aprofito per participar al Sarouelmanía de la Pantigana i al RUMS!

Faded Stripes animal print

Ja sabeu que estic omplint la motxilla per marxar a prendre l’aire. La veritat és que el més complicat serà que la roba quedi bé entre ella, però segur que trobo la manera de combinar-les… i sinó tampoc passa res que total no crec que li importi a ningú, i a mi tampoc.

{foto}

La primera peça que us ensenyo és una samarreta que ja fa temps que està cosida, però que encara no havia trobat el moment de fer-li fotos… i de fet ja em perdonareu però tampoc és que en tingui gaires!

És una Faded Stripes de la revista Ottobre com totes les altres que podeu veure aquí, amb la diferència que aquesta és més llarga de darrere, i he fet servir una tela d’estampat animal print de color rosa…que us juro que en me vida m’hauria imaginat que em posaria, però mira, al final i vaig la mar de bé!

Per davant és una samarreta negra normal, i suposo que és com tot, el fet de no veure constantment l’estampat ajuda a que no em saturi i me’n cansi!

I fins aquí la meva aportació d’avui al RUMS… se’m fa estrany i tot després de tant de temps!

Agafant aire

Avui somric. Després de dies d’incertesa en el meu cap i llàgrimes als meus ulls, per fi somric. He pres una decisió, i estic contenta. Tinc molts dubtes i moltes pors, però el simple fet de veure que davant la idea de marxar a viatjar sola pel món se’m dibuixa espontàniament un somriure a la cara, el qual m’és impossible d’amagar, ja m’indica que vaig pel bon camí.

Encara no sé res més, ni on aniré, ni com m’ho faré, ni quant de temps estaré fora, però tan és, he fet el primer pas i ara això ja és imparable. El meu cor fa saltironets d’alegria i d’emoció!

Sé que no serà fàcil, però de fet la monotonia tampoc ho és oi?

{foto}

Fa uns mesos em trobava a mi mateixa escrivint això… finalment les coses han anat agafant una altra forma i no serà ben bé el què faré, però el què si que sé segur és que tinc una temporada per endavant per agafar aire i fer realitat el què sempre em pensava que només feien els altres. Per ara el Nepal i la Índia m’esperen!

Encara em queden 3 setmanetes per aquí, i gràcies a la Vero, que és l’alegria personificada i em cuida molt més del què em mereixo… tinc coses cosides per ensenyar-vos, a l’espera de passar a formar part de l’interior de la meva motxilla!

Ens veiem ben aviat!

Fent camí

Comença el vol i noto un pes a la panxa. No és un formigueig de nervis, ni tan sols la gravetat de l’avió… reconec en aquesta sensació  la por del primer pas que acabo de donar, sabent que vaig disposada a entendre’m, a trobar-me, a ser sincera amb mi mateixa.

Que la meva primera parada sigui en un lloc agradable, amb unes pastetes casolanes i una xerrada profunda amb la propietària de l’alberg, em tranquil·litza; Entenc que al Camino tot és possible, i escolto embadalida les històries d’amor i de superació personal que amb tanta passió m’explica la Marcela.

Quan arriba la nit, captivada pel foc de la queimada i les llegendes ancestrals, sé que tot anirà bé, i em deixo endur per un somni ple de fades, boscos i racons especials.

***

Camino pensant en els meus peus, en no donar un pas en fals que faci que, patosa com sóc, hagi de tornar a casa abans d’hora. Seran poc més de 115km, però per a mi és un gran repte, ja que tot l’esport que faig és apretar el pedal de la màquina de cosir.

La por a estar sola sembla que poc a poc es va dissipant, sobretot després de conèixer les dues noies de Madrid, però el terror a no ser capaç de caminar 25km al dia em manté tensa i no em permet gaudir del paisatge ni del què m’envolta; Només penso en arribar, en que els peus aguantin, en que l’esquena suporti el pes de la motxilla sense queixar-se massa.

I de cop i volta, després de dos dies de caminar amb la ment fixada en els peus, ho entenc tot. Entre copes de vi i plats de pop a la gallega vaig veient com la taula on només seiem nosaltres tres es va fent més i més gran, s’omple de gent de tot el món i per fi respiro. Fins i tot envio un watsap dient que ara sí, he entés el veritable sentit del Camino, que no és ni molt menys quants km camines, sinó compartir l’experiència amb gent desconeguda, intercanviar converses, rialles i llàgrimes que t’acosten poc a poc i sense que tu en siguis conscient, al que anaves a buscar… entendre’t, trobar-te, i ser sincera amb tu mateixa.